Un núvol petit i solitari recorre plàcidament els lloms de l’horitzó mentre els ditets dels teus peus joguinegen amb la sorra. Escoltes com algú a la teva esquena acaba de preguntar l’hora i t’adones que no sabries respondre si et fessin a tu la mateixa pregunta. Ni tan sols sabries respondre el dia. Només saps que l’estiu s’està iniciant, que fa un matí preciós i que en el teu interior les fronteres del temps resisteixen menys que els castells a la riba. Estàs entrant en el temps sense temps. En el temps real: el de les gavines, el de les marees, el de les pedres...

I perquè cada any, tant els alumnes com els profes, ens podem permetre’ns un temps sense temps ens diuen afortunats... I veritablement ho som. Però quan ho escoltem no ens agrada escoltar-ho. O millor dit, no ens agrada com ens ho diuen. Sempre sona a queixa o enveja mal dissimulada... S ’obliden dels ritmes tan marcats que hem sofert durant l'any. Alumnes i profes suportem com ningú la tirania dels horaris i dels barrots invisibles que separen una classe d’una altra, una sessió d’una altra, un profe d’un altre. I a això li hem de sumar els continus canvis de paper...

Continua a l'Editorial (pàg 2)

Benedetti al cor

"...no creas nunca creas
este falso abandono.

Estaré donde menos
lo esperes
por ejemplo
en un árbol añoso
de oscuros cabeceos.

Estaré en un lejano
horizonte sin horas
en la huella del tacto
en tu sombra y mi sombra."

(fragment de "Chau número 3")