L’home del violí va néixer en un dijous xinès. No com Lao tsé, no. No va necessitar madurar vuitanta anys en el ventre de la seva mare per a després espargir saviesa pel món. No. L’home del violí era ràpid com el llamp i com si res va sortir d’una bombolla; invitant-nos a seguir-li i descobrir els tresors més apreciats de la seva terra.

Disposava d'una màgia poderosa i gràcies a ella varem poder acariciar ideogrames, ampliar creences, practicar la gimnàstica mil·lenària del seu poble, gaudir de la seva literatura i menjar-nos el millor pollastre amb ametlles d’occident.

No se sap exactament si, com La ventafocs, l’home del violí va tornar al seu món pujat en el primer segon d’un divendres, o si, per contra, es va quedar camuflat entre nosaltres. El que sí se sap amb certesa és que des de la seva estada entre nosaltres la Xina ja no cau tan enfora...